Quique
Fa dies que penso com fer
la crònica del sopar. Des de divendres a la nit, exactament. Tornava cap a casa
amb el cotxe i pensava com es podria descriure. Encara no me n’he sortit. Algun
cop he fet una crònica amb el minut a minut. Des de l’arribada, fins el final.
Algun altre cop he fet un 1x1...però vam ser 52 i això s’eternitzaria (tot i
que tindria coses a dir de tots 52...).
Permeteu-me doncs que
aquest cop ho faci d’una altra manera, i ho expliqui a un amic que no va poder
venir.
Nano, la que et vas
perdre. Quin sopar. Quina festa. La Carol va trobar un lloc ideal. Una sala
tancada amb vidres enmig d’un parc. Des de fora es podia veure tot potser no
entendre res. Com nosaltres. Som de vidre. No tenim res a amagar. Ens coneixem
des dels 13 o 14 anys, alguns fins i tot des de molt abans. No hem de fingir
ser el que no som. No hem de recrear un personatge que potser, en altres
àmbits, tenim ben estudiat i representat. Som el que som, i no ens n’amaguem. I
contents de ser així. No busquem explicacions, no busquem raons. No ens cal.
Som el que som, i contents de ser així. Podem, per una nit, tornar a fer el
burro com quan teníem 15 anys sense haver de donar explicacions a ningú. Sense
por a perdre una respectabilitat que aquí, entre nosaltres, no ens serveix de
res. Perquè ja ens coneixem prou. Perquè som el que som, i n’estem orgullosos.
El sopar, bo. Com gairebé
sempre, va sobrar menjar. Perquè quedem per sopar i si ens fan mal les
mandíbules l’endemà és de xerrar i cantar, i no de menjar. Però se’ns en fot,
perquè som així. Almenys un dia a l’any. T’haurien encantat les croquetes.
Potser hauries trobat a faltar una cervesesta més, però ja hauríem fet una
visita a la barra per no passar set.
La Carol també va estar
fina amb el pastís... Que la xocolata engreixa? I una merda! Ja la vam suar
prou després.
Hauries vist gent que
feia molt de temps que no vèiem, com l’Anna o l’Oscar. Altres que fan mans i
mànigues per venir des d’on sigui, com les granadines. O el Rudy. Tant de temps
desaparegut i retrobat ara. O el Florentin, aquell monstre que ens va amargar
la infantesa a base de parades en els partits entre l’A i el B durant tota la
EGB... Aquest cop s’hi va afegir, i em sembla que el tornarem a veure a les
properes.
Punt i apart es mereixen
l’Angels i el Kike. Entre els dos van fer una selecció musical que hauria
significat l’expulsió directa en qualsevol discoteca d’avui en dia. Van sonar
fins i tot els Pecos. La Roser, la Cristina i el Víctor, imparables a la pista.
En la seva línia habitual. No sé què mengen, però ens haurien de passar la
recepta. Igual que es mereix un homenatge el cirurgià que va operar fa unes
setmanes el Lluís. Aquell mateix dia li donaven l’alta, i va complir com el que
més.
Sí, et vas perdre una
festassa. L’objectiu és fer la pròxima més gran. No sé quan la farem. Potser
dos anys, potser tres... de fet les fem quan la Nuria vol....ella des de
València és una de les ànimes d’aquesta colla de descontrolats encara que
s’entesti a dir que no...
Sé que a la pròxima
tampoc vindràs. Però com en aquesta, estaràs amb nosaltres. Perquè els teus
crits, els teus balls, les teves animalades, sempre estaran amb nosaltres. Ricardo,
et vas perdre una gran trobada. La primera cançó que va sonar la vam triar per
a tu. La vam ballar (o en el meu cas intentar-ho) tots. Res, que volia que ho sabessis. Que continuem
igual que als 15 anys. Que som de vidre, transparents. Que des de fora costa
molt d’entendre, però ens és igual. Som el que som, i contents de ser-ho. Tu
també ho sabies.
Fins la pròxima, que
espero que sigui aviat. Ja us enyoro.
Jordi